[08/01/2018]
La paraula divorci prové del llatí divortium, que derivava de divŏrtĕre, variant arcaica del llatí clàssic divertĕre, que significa ‘apartar, separar’. L’ètim llatí es formà per la combinació del prefix di-, que introduïx el matís de ‘separació’, i el verb vertĕre, que en castellà ha donat lloc a verter i vertiente, i en valencià, més evolucionadament, a vessar i vessant. I és que, efectivament, el sentit primitiu de divortium feia referència a les terres separades per un braç de mar.
Esta separació de les aigües per una franja de terreny serví per a visualitzar metafòricament, ja en l’antiga Roma, la figura jurídica que establia una separació legal de les persones unides per un vincle conjugal. Per extensió d’este significat, la paraula divorci també s’aplica modernament al distanciament de les relacions en molts altres àmbits. Joan Fuster, per exemple, en El descrèdit de la realitat parla del «divorci entre art i públic».
Cal apuntar també que en valencià és habitual la variant divorç, que, lluny de ser cap vulgarisme, és el resultat d’una evolució natural, tal com s’ha produït en moltes altres paraules semblants: de tertium hem obtingut terç; de comercium, comerç.
