[01/03/2019]
L’adjectiu displicent prové del llatí displĭcens, participi present de displicēre, que significava ‘desplaure, desagradar’. S’havia format a partir del verb placēre, ‘plaure, agradar’, amb el prefix dis-, que aporta globalment una contraposició a la idea que transmet la paraula a què s’adjunta. El canvi vocàlic produït per assimilació de la vocal de la primera síl·laba de l’arrel (-pla-) a la vocal del prefix (dis-) rep el nom de apofonia.
Es tracta d’un cultisme représ modernament per via literària, que s’aplica sobretot a l’actitud d’algú que, amb un aire de superioritat, transmet subtilment el seu enuig per alguna cosa que se sent obligat a fer. Així, Joan Francesc Mira fa referència a un «gest de segura superioritat displicent»; Ferran Torrent parla d’un «to de veu displicent»; Josep Franco, d’un «somriure displicent»; Ernest Belenguer, d’un «comentari displicent». En tots els casos es tracta d’accions fetes a contracor, sense ganes de fer-les.
