[27/04/2018]
El verb dimitir prové de la forma llatina dimĭttĕre, composta del llatí di-, que aporta un valor de ‘negació, privació, separació’, i mĭttĕre, que vol dir ‘enviar, llançar’. De la combinació d’estos dos elements, passà a significar inicialment ‘renunciar a allò que es posseïx’ o ‘deixar de fer alguna cosa’. Primerament adoptà la forma demetre (igual que admittĕre donà lloc a admetre); però modernament, a començaments del segle XX, es reintroduí novament amb la forma dimitir, però ja amb el sentit específic de ‘deixar voluntàriament una ocupació o un càrrec’.
Pel que fa al seu règim sintàctic, cal apuntar que inicialment es feia servir com a transitiu, és a dir, introduint el complement directe (el càrrec al qual es renuncia) sense cap preposició: «Ha dimitit el càrrec de tresorer». Però este ús cada vegada resulta més estrany, i ara se sol utilitzar com a intransitiu, introduint el complement amb la preposició de: «Ha dimitit d’entrenador».
