[02/11/2016]
La paraula difunt prové de la forma llatina defunctus, participi del verb defungi, que significava ‘complir alguna cosa’, ‘pagar un deute’. I d’ací, eufemísticament, passà a utilitzar-se en l’expressió vita defungi, ‘concloure la vida’. La mort sempre ha suggerit metàfores, per la mateixa por a desaparéixer o pel desig de sobreviure a la pròpia vida, imaginant paradisos reconfortants de les penalitats passades.
Antigament, era molt habitual la forma defunct: «donen tots los béns del defunct a piadoses coses», es deia en els Furs de València, l’any 1329; que després se simplificà en defunt: «Lo turmentat tem present passió / que met oblit al mal de ser defunt», deia Ausiàs March. Encara hi ha gent que preserva la pronunciació de la e, i no és un vulgarisme. De cap manera! En les llengües del nostre entorn també es manté esta e: en anglés, defunct; en francés, défunt; en italià i en portugués, defunto.
