[02/11/2022]
Si ahir, 1 de novembre, se celebrà la festivitat de Tots Sants, hui se celebra el Dia dels Difunts. Sovint, en la tradició popular, estes dos celebracions es confonen. La gent, tant un dia com l’altre, té costum de visitar els cementeris i depositar flors en les tombes de les persones estimades. És una manera de mantindre viva la seua memòria. Però, en l’origen, i sobretot en la seua essència doctrinal, es tracta de dos celebracions de característiques molt diferents. La festa de Tots Sants fou instituïda en el segle VIII pel papa Gregori III perquè, com a mínim, tots els sants pogueren ser venerats un dia a l’any. Per la seua banda, el Dia dels Difunts és una celebració instituïda l’any 998 per sant Odiló, un monjo benedictí que regentà l’abadia de Cluny, amb l’objecte que, a través de les pregàries dels fidels, els difunts que estaven en el purgatori pogueren expiar més ràpidament les seues culpes i entraren així en el regne celestial.
El sentit d’estes dos celebracions s’entén millor si regirem en el significat que tenia originàriament la paraula difunt. Ara la usem com a simple sinònim de mort; però en llatí defunctus, l’ètim del nostre difunt, era el participi passat del verb defungi, que significava ‘complir alguna cosa’, ‘pagar un deute’. Els difunts eren els mortals que, incapaços de resistir-se a les mil i una temptacions a què estaven exposats, en algun moment de la seua vida havien pecat de pensament, paraula, obra o omissió; i, més encara, aquells que s’havien lliurat a una vida plaent i luxuriosa. No era fàcil portar una vida plenament virtuosa, com era el cas dels sants. Però, per a tots els altres, aquells que no havien pogut o volgut ser-ho —i que, per tant, havien mort en pecat: els difunts—, el purgatori els oferia una última possibilitat de redimir-se.
