[13/07/2022]
El substantiu difamació (format per derivació del verb difamar, amb l’afegiment del sufix ‑ció) s’usa per a referir-se a l’acció de malparlar d’algú amb la intenció de soscavar la seua reputació, sempre que allò que es diu no estiga fonamentat en proves fefaents que acrediten la seua plena certesa. El matís és important. I, en tot cas, eixe és el significat que ja es pot constatar en textos antics. En el Llibre de la Cort del Justícia de València, que data de 1287, es demana que siguen condemnades, segons els furs de València, «na Berenguera Maynana e na Margalida, filla sua […] per diffamació e injúries». La difamació gratuïta, com es veu, ja tenia un aval jurídic de conseqüències punibles.
Però en llatí diffamare tenia un significat diferent: estava compost per la unió del prefix dis- (reduït a di-), que aporta la idea de dispersió, i l’arrel fama, que, contràriament al significat que té actualment, significava ‘opinió, notícia (fora bona o roín)’. El verb diffamare, per tant, només tenia el significat de ‘propalar un rumor’. Si suposava un descrèdit intencionat, es parlava de infamia. La dificultat de dirimir les intencions amb què es propaguen certes notícies ha contribuït a diluir les diferències semàntiques entre difamació i infàmia. Això fa que alguns excusen les seues males pràctiques adduint que només han repetit la notícia que els ha arribat a les orelles.
