[23/03/2023]
La paraula diatriba se sol usar en l’actualitat per a referir-se a un discurs o a un escrit especialment virulent dirigit contra algú o contra alguna institució. Els discursos polítics en general, però molt especialment els que es pronuncien en el debat d’una moció de censura, solen ser autèntiques diatribes. No n’hi ha dubte. No es valora ponderadament l’acció concreta, i real, duta a terme per un Govern per a afrontar uns problemes determinats. Simplement, es descriu un escenari apocalíptic i es llancen acusacions truculentes amb l’objectiu de justificar la necessitat de substituir per via d’urgència el Govern vigent, al qual es responsabilitza d’haver-nos portat a una situació calamitosa.
Este recurs dialèctic no és nou; segurament, és tan antic com el mateix llenguatge. Però l’ús que s’ha fet de la paraula diatriba per a qualificar este tipus de discursos és prou recent; si més no, en la nostra llengua. La primera referència documentada prové del diccionari del traiguerí Pere Labèrnia, publicat en 1839, però el seu ús real, en l’expressió literària, no començaria a estendre’s fins a la dècada dels trenta del segle XX. Com tants altres cultismes, ens arribà a través del francés, a on el mot diatribe ja apareix documentat en el segle XV. Però, resseguint el fil etimològic, cal anar a buscar el seu origen remot en el grec antic, a on el vocable diatribḗ s’usava per a referir-se a un discurs breu, que generalment versava sobre qüestions morals, i que sovint —precisament per això— tenia un caràcter fortament polèmic. La moral, o millor dit la transgressió de la moral imperant, sempre ha sigut motiu d’acres censures. I d‘aquella pols… estes diatribes.
