La paraula diana té molts significats. I fins i tot diverses categories gramaticals que, encara que tenen un origen diferent, convergixen en última instància en un ètim comú. Vegem-ho amb més detall. Per una banda, escrit amb majúscula inicial, és un nom propi, que prové de la deessa romana Diana. En la mitologia romana, esta divinitat era la protectora dels boscos i de la caça; per això, en les nombroses representacions artístiques que se n’han fet al llarg del temps, tant pictòriques com escultòriques, sol aparéixer amb un arc i un carcaix de fletxes. Diana era l’adaptació de la deessa grega Àrtemis. I, en gran part per esta translació, pels atributs que se li assignaven en la mitologia grega, es considerava que actuava com a protectora de les dones en els parts, perquè Àrtemis, tan bon punt va nàixer, es va posar a ajudar sa mare, Demèter, en el part del seu germà bessó, Apol·lo.
El nom de Diana és una derivat de dia, plural neutre de dīus, que significava ‘lluent’, ‘lluminós’. S’usava com a adjectiu aplicat sobretot al cel. Però des de ben antic passà a usar-se també com a substantiu per a referir-se a l’estrela més lluenta de les primeres hores del dia; o, millor dit, a l’astre que en aquella època es creia que era una estrela més, però que en realitat era un planeta: concretament, el planeta Venus, i que en castellà encara se li diu el lucero del alba, potser com una reminiscència d’aquella època. L’escriptor i metge valencià Jaume Roig, en el seu llibre Spill (o Llibre de les dones), publicat en 1460, ja usava la paraula diana amb este significat: «He comanat / pel misatger / àngel, certer, / al pare prom / li posàs nom / molt alt: Maria. / Vol dir migdia, / alba, diana / he tremuntana. / De mar la stela, / he nau ab vela / amarinada. / Il·luminada, / il·luminant / lo caminant». Molt després, en el segle XIX, per influència de l’italià, la paraula diana passà a usar-se per a referir-se al toc militar de corneta que es fa al començament del dia per a despertar la tropa. Pot il·lustrar-se este sentit en l’obra del religiós Joaquim Martí Gadea, natural de Balones (el Comtat), Ensisam de totes herbes, publicada l’any 1891 amb l’ortografia pròpia de l’època: «Feta esta maniobra es chitá, y al rompre’l dia, sentint el toc de Diana s’alsà mol llaucher, y sense despedirse de la patrona obrí la porta del carrer y sen aná». I encara és prou més recent, de ja ben entrat el segle XX, l’accepció de diana referida al punt central d’un punt de tir: «I amb açò hi era ja al punt de partida i els seus pensaments completaven així el cercle viciós del qual es debatia per sortir-se’n i que ell havia simbolitzat en la diana del tir al blanc» (Miquel Adlert: I la pau, 1953).
Primera documentació: segle XIV.
Castellà: Diana. ǁ diana.
Anglés: Diana. ǁ bright star. ǁ reveille. ǁ bull’s eye.
Francés: Diane. ǁ étoile du matin. ǁ diane. ǁ mouche, cible.
Italià: Diana. ǁ diana. ǁ diana. ǁ centro, bersaglio.
Portugués: Diana. ǁ Vênus. ǁ toque de alvorada. ǁ alvo.
