[10/02/2023]
El planeta està viu. I nosaltres, els humans, no som més que peces insignificants d’un immens tauler de joc. Els terratrémols patits recentment per Turquia i Síria han tornat a posar de manifest la força destructora de la naturalesa. L’alliberament d’energia produït pel xoc de dos plaques tectòniques ha provocat una devastació enorme. Segons els balanç de víctimes publicat pels dos països, hi ha més de quinze mil morts i seixanta-tres mil ferits. Milers d’edificis i infraestructures han quedat totalment destruïts.
La paraula devastació és la més repetida pels mitjans de comunicació per a descriure esta enorme tragèdia. Este mot l’usem per a descriure la destrucció total d’un territori. Té igual que siga a conseqüència de fenòmens naturals, plagues, malalties o pels enfrontaments fratricides entre els mateixos hòmens. Encara que les devastacions són antigues, tan antigues com la mateixa humanitat, la paraula amb què ens hi referim és relativament moderna. En valencià es documenta per primera vegada en el segle XIX. Ens vingué a través del castellà, que l’havia pres del francés dévastation. En esta llengua s’havia creat per la combinació del prefix des-, que indica ‘negació, allunyament’; l’arrel del verb llatí vastare, ‘estar buit’, i el sufix -ció, que aporta la idea d’acció o efecte. El resultat final: una enorme buidor allà a on abans hi havia vida.
No som res.
