deute
[02/10/2019]
La paraula deute en valencià es pronuncia de manera general amb e tancada [déwte], contràriament a la pronunciació pròpia d’altres parlars de la nostra llengua, que la fan amb e oberta. Cal tindre en compte, a més, per a evitar interferències lingüístiques, que, a diferència de la forma castellana equivalent (deuda) o de la francesa (dette), que són de gènere femení, en valencià deute és de gènere masculí. El seu ús ja apareix documentat en textos del segle XIII, i sempre s’ha fet servir en masculí.
Deriva del llatí dēbĭtum, participi del verb dēbēre, ‘deure’. Un deute, per tant, és l’obligació que té algú de reintegrar a una altra persona alguna cosa que prèviament li havia cedit. Generalment, els deutes se salden amb diners; però també poden tindre un caràcter moral, en referència als compromisos adquirits per algú de fer alguna cosa, i fins i tot hi ha els anomenats deutes de sang, que al·ludixen a les obligacions derivades per una relació de parentiu.
