[03/02/2022]
Un dèspota és una persona que exercix la seua autoritat d’una manera tirànica. Tradicionalment, este substantiu s’ha aplicat a governants, però no necessàriament té per què ser així. El dèspota ha de tindre un cert poder, això sí, encara que tampoc fa falta que siga molt gran. Pot ser l’amo d’una empreseta, o el cap d’un departament, o un pater familias a la vella usança. L’important és que tinga la plena convicció de ser la màxima autoritat en un àmbit determinat. Però, a més, el dèspota ha de tindre un perfil psicològic molt concret. Ha de ser eixut i, sobretot, lacònic. Els xarlatans loquaços no poden ser dèspotes; poden ser dictadors, autoritaris i fins i tot cruels. Però un dèspota, per definició, és remís a donar explicacions. Deu considerar que això és un signe de debilitat. L’arbitrarietat és, per contra, una condició indestriablement associada al despotisme: «Les coses són així perquè ho dic jo, i prou».
La paraula dèspota prové del grec despótēs, a on s’usava amb el significat de ‘amo, senyor’. Més tard, del segle IV al XV, passà a utilitzar-se per a referir-se específicament a l’emperador bizantí i a altres membres de la família imperial. Però, per a nosaltres, és un cultisme documentat en el segle XIX, que ens arribà, amb el significat actual, a través del castellà, procedent del francés despote. I ahí el tenim, de plena actualitat, com una recialla anacrònica de temps passats. Esperem que prompte decaiga la necessitat de fer servir este mot. Els dèspotes poden arribar a ser extremadament perillosos.
