[14/11/2022]
Reprenent el tema de la genuïnitat lingüística, que abordàvem en l’últim apunt publicat en esta secció de «La Paraula del Dia», pot ser il·lustrativa la història de la paraula despedir. Molts valencians creuen que no és un verb genuïnament valencià. Esta creença no es pot desvincular de l’educació lingüística —molt sovint autodidacta— que hem tingut molts valencians, i que, per motius diversos, ha provocat en alguns una gran desconfiança respecte al propi parlar espontani. Com a corol·lari d’esta convicció, alguns han assimilat la idea que qualsevol paraula estranya és sempre més bona que la que diuen habitualment el comú dels parlants, i encara molt millor si el mot insòlit no es pareix en res a l’equivalent castellà. Es tracta d’una atracció morbosa cap a la fosca que, al marge de les interferències lingüístiques normals que patixen totes les llengües, i de la conveniència de corregir-les quan siga el cas, no deixa de ser una profunda anomalia.
Des d’estes consideracions sociolingüístiques, cal afegir que el verb despedir és d’ús ben antic, i habitual, entre els valencians. Sor Isabel de Villena, ja en el segle XV, l’utilitzà profusament en el seu Vita Christi: «E Adam, content de aquesta resposta, despedí·s de sa senyoria ab multíssima reverència». S’havia format a partir del verb llatí expetēre, reforçat amb el prefix de-, que aporta el matís direccional de ‘cap a fora’. De la mateixa arrel lèxica, deriven també altres verbs com expedir o impedir. L’ús de despedir s’ha mantingut constant al llarg del temps, i per això molts altres diccionaris, abans de fer-ho el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, havien arreplegat també este verb com a element integrant del nostre lèxic patrimonial, entre altres el de Labèrnia (1839), el d’Escrig (1851), el de Martí Gadea (1891) o el de Ferrer Pastor (1985). Si alguna ensenyança profitosa s’ha d’extraure de la història d’este verb, més enllà de la plena correcció del verb despedir —perquè així ho avala la institució normativa dels valencians—, és la necessitat de desprendre’s de prejuís lingüístics poc fonamentats filològicament, i molt especialment quan soscaven gratuïtament la confiança dels parlants en la seua manera natural d’expressar-se.
