[23/06/2022]
Del verb encontrar ja parlàrem en esta secció no fa massa temps, i en déiem que s’havia format a partir de la preposició contra. També féiem constar en aquell mateix apunt les suspicàcies que sovint generen les paraules que presenten una similitud formal amb els mots castellans equivalents, sobretot quan en la nostra llengua hi ha formes alternatives per a expressar les idees que contenen. Tenint en compte les singulars circumstàncies en què ha evolucionat la nostra llengua, els recels d’algunes persones a usar paraules que consideren castellanismes són comprensibles. Però la fixació del codi normatiu, com és normal, funciona amb criteris més amples.
Si de encontrar hem generat encontre per a indicar l’acció del verb, pareix lògic que, seguint les mateixes regles de creació lèxica que han operat en altres casos semblants, es puga gestar desencontre. Al cap i a la fi, així és com s’ha generat desacord a partir de acord, desavinença de avinença, desamor de amor o desencant de encant, entre moltes altres veus. No tots els substantius, certament, admeten la formació d’antònims amb el prefix des-, que aporta el sentit de negació del significat de la paraula a què s’adjunta; però es tracta d’un procediment de creació lèxica molt productiu. I més encara quan el prefix aporta un matís semàntic que va més enllà del seu valor genèric. Perquè un desencontre no és que no s’haja produït un encontre, sinó que indica que, després de celebrar-se un encontre entre algunes persones amb el propòsit d’arribar a algun acord, no s’han satisfet les expectatives amb què s’havia convocat eixa reunió. És, per tant, un encontre fallit, de resultats decepcionants.
