[30/05/2022]
La gestació de certes paraules és el resultat d’un llarg procés, sedimentat lentament al llarg del temps, en què es van adjuntant partícules a una arrel bàsica per a poder expressar conceptes nous. Així és com desconfiança es va crear afegint el prefix des- (que té un valor de negació) a la paraula confiança; per la seua banda, esta s’havia creat afegint el sufix ‑ança (que servix per a expressar una acció) al verb confiar, format al seu torn per l’anteposició del prefix con- (‘conjuntament, en comú’) a fiar, provinent del llatí vulgar fidāre, variant del llatí clàssic fido, fīdĕre, que, entre moltes altres veus, ha donat lloc a fidel, fe, fiança, desafiar… Es tracta d’una vella nissaga que ha anat germinant en una gran família lèxica.
Però a vegades sorprén com s’ha pogut viure durant tant de temps sense certes paraules. El vocable desconfiança no apareix en els nostres reculls lexicogràfics fins al segle XIX. I no és que abans foren tots molt confiats. Clar que no! Però hi havia unes altres formes per a expressar este sentiment, com ara recel, inquietud, desassossec, sospita, reguard… En part degut a esta falta de tradició, durant algun temps es cregué que la paraula desconfiança podia tractar-se d’un castellanisme. Durant la Renaixença, de fet, per a esquivar-la començà a circular com a alternativa malfiança. Però, en realitat, este mot era més prompte un gal·licisme camuflat, adaptació de méfiance. És el que passa quan hi ha un excés de suspicàcia: que es desconfia del que diu la majoria de la gent i es recorre a estranyes i flamants paraulotes. Però, al final, no és or tot el que lluïx.
