[17/01/2023]
La paraula depressió té actualment molts significats. El més antic, provinent del que tenia en llatí la veu depressio, fa referència a l’àrea d’una superfície terrestre que està en un nivell més baix que el dels terrenys circumdants. S’havia format per la combinació del prefix de-, que, entre altres significats, indica una direcció de dalt a baix (present amb este valor en altres vocables, com decaure, degradar o decapitar), i el substantiu pressió, derivat de prĕmĕre, ‘prémer, pressionar’. Com si algun deu, enutjat pel comportament estúpid dels humans, en un moment d’ira haguera colpejat el terreny amb una fúria devastadora i l’haguera afonat. Les deïtats mitològiques servien per a donar resposta als fets que, d’una altra manera, resultaven incomprensibles als pobres mortals, ansiosos de trobar explicació per a tot.
Però en l’actualitat el mot depressió s’usa sobretot, en sentit figurat, per a fer referència a un estat emocional caracteritzat per sentiments de tristor, abatiment, irritabilitat i frustració, que provoca alteracions del comportament i que solen incapacitar la persona afectada per este trastorn per a experimentar qualsevol plaer en la vida quotidiana. La depressió ha existit sempre. Forma part de la naturalesa humana. Però l’ús de la paraula depressió en este sentit fou encunyada en 1725 pel metge anglés Richard Blackmore, que considerava que els metges havien de basar la seua praxi professional en l’experiència pròpia derivada dels fets observats, per damunt de qualsevol teoria provinent de la tradició, sovint fonamentada en hipòtesis no contrastades. Al·ludia a la teoria dels humors formulada en l’Antiguitat per Hipòcrates, que explicava la síndrome depressiva —coneguda com a melancolia— per un excés de bilis negra produïda presumptament per la melsa. Però és evident que inclús els savis més clarividents són capaços de dir en algun moment bajanades increïbles. En qualsevol camp.
