[25/11/2019]
La paraula dejú prové del llatí jejūnus. Per a evitar la repetició del mateix so en síl·labes contigües (fenomen conegut en la terminologia filològica com a dissimilació), la consonant inicial es va transformar en d. Este canvi consonàntic es produí ja en el llatí vulgar, i ha quedat reflectit també en altres llengües com l’italià, a on es diu digiuno (pronunciat «dijuno»). En valencià, igual que en moltes altres zones del domini lingüístic, també es diu dijú (variant que, tot i comptar amb una certa tradició literària, no és acceptada normativament).
Primigèniament, la forma dejú s’usava com a adjectiu, aplicat a algú que no ha menjat res durant un temps: «Està dejú des de fa dos dies». Però, actualment, l’ús més corrent d’este mot és formant part de la locució adverbial en dejú: «has de fer-te les anàlisis en dejú». Sovint també s’utilitza la paraula dejú per a referir-se a la falta de qualsevol altra cosa, sobretot de caràcter immaterial: «Està dejú d’afecte». Quan la pràctica del dejú està motivada per raons ascètiques o religioses, es diu dejuni.
