[03/07/2023]
El verb defendre, en el seu significat més primari, fa referència al conjunt d’accions dutes a terme per a repel·lir un atac. Forma part d’un grup de verbs que alguns lingüistes han anomenat verbs de reacció, caracteritzats perquè el seu significat es forja com a resposta a un estímul, i tenen com a tret distintiu que sovint van seguits d’un complement regit per la preposició contra: «no·us vullats deffendre contra los enemichs», aconsellava sant Vicent Ferrer als seus feligresos en un dels seus sermons, seguint les ensenyances dels Evangelis: «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra».
Però, amb independència de l’actitud de cada u davant de qualsevol agressió, cal dir que molts actes de parla estan travats per una relació dialèctica d’acció-reacció. I així com no hi ha cap acció defensiva sense una ofensa prèvia —o això és, almenys, el que perceben els parlants—, els verbs ofendre i defendre mantenen un lligam parental des dels seus orígens. Els dos verbs provenen del llatí fĕndĕre, que originàriament significava ‘colpejar’, i que en la llengua patrimonial evolucionà a fendre, que adquirí el significat de ‘badar, partir’. Sor Isabel de Villena l’utilitzà en el seu Vita Christi en una bella metàfora: «lo crit fon tan fort entre ells que lo cel volien fendre».
Estos dos verbs no sols provenen d’una mateixa arrel lèxica, sinó que constituïxen un binomi formal i semàntic de sentits complementaris. Amb el prefix o- (reducció de ob-), que indica ‘anar cap al que està enfront’, es formà ofendre (en el mot ofensiva, un neologisme de l’àmbit militar manllevat al francés, es pot percebre més clarament aquell sentit originari); per contra, el verb defendre es formà amb el prefix de-, que aporta la idea de ‘retirada’ o ‘separació’. A més de mostrar la relació dialèctica del llenguatge, estos dos verbs condensen, en essència, una gran part de la història de la humanitat. Al cap i a la fi, el llenguatge no és sinó el reflex de les accions humanes.
I si l’avanç d’uns suposa el retrocés d’altres, el verb defendre ens aporta també una mostra de l’evolució del nostre lèxic, amb avanços i retrocessos d’unes formes sobre altres en una relació lingüística de caràcter igualment dialèctica. Si el verb defendre sorgí per l’evolució natural del llatí defĕndĕre, que donà lloc a la creació del substantiu defensa (igual que, de manera paral·lela, ofensa es creà per derivació de ofendre), el verb defensar es creà posteriorment a partir de defensa. Este tipus de verbs creats a partir d’un substantiu que, al seu torn, deriva d’un altre verb són anomenats en la terminologia filològica verbs de segona generació. Són prou habituals tant en valencià com en altres llengües. Així, de oferir creàrem oferta, i de oferta posteriorment creàrem ofertar; un altre exemple: de influir creàrem influència, i d’este nom generàrem després per derivació influenciar. A vegades el nou verb adquirix matisos semàntics diferencials, i altres simplement se superposa sense cap diferència de significat al verb primitiu. Cada cas és un món.
Siga com siga, en relació al cas que encapçala este article, cal fer constar que la gran majoria dels valencians en l’actualitat diuen defendre, igual com es deia també molt majoritàriament en l’antiguitat. Partint d’esta realitat, no hi ha cap raó per a pensar que la forma que deien els nostres avantpassats remots i seguim dient en l’actualitat siga menys bona que la que diuen els parlants d’altres territoris. No és ni millor ni pitjor. És simplement la més habitual de la majoria dels valencians, i per tant la que ens permet comunicar-nos més eficaçment. Eixa és, al remat, la funció fonamental de les llengües. I per això el Diccionari Normatiu Valencià dona preferència a defendre respecte a defensar. Així de simple. I també així de lògic.
