[06/06/2019]
L’adverbi debades, pronunciada col·loquialment [debáes], amb l’elisió de la d intervocàlica, és el resultat de l’aglutinació de la preposició de i la paraula bades. Antigament també s’usava amb el mateix significat en bades. Són formes paral·leles a les expressions castellanes de balde i en balde o a les occitanes de badas i en badas, que provenen de l’àrab bāṭil, que significava ‘va, inútil’.
L’ús d’esta paraula es documenta des de ben antic. Sant Vicent Ferrer ja es preguntava en un dels seus sermons: «¿a què’m feu treballar debades?». I així s’ha mantingut amb gran vitalitat en l’ús espontani, que inclús han ampliat el seu significat per a fer-lo sinònim de gratis, en referència al valor d’un producte o d’una activitat: «el dinar li ha eixit debades».
També ha servit de base per a compondre alguna locució molt expressiva, com ara debades, ningun frare pega cabotades, amb què s’indica que ningú fa res sense esperar alguna contrapartida.
