[03/06/2020]
La paraula curandero és un derivat del verb curar. La terminació -ero revela el seu origen castellà; este mateix sufix també està present en mots com bolero, pandero, putxero, torero… Col·loquialment, és molt productiu en la formació de malnoms i gentilicis, i en toponímia presenta un ús molt freqüent. Així tenim, per exemple, el barranc del Peturrero a Vinaròs, el corral del Perolero a Aielo de Malferit, les coves del Fumero a Atzeneta del Maestrat o el mas del Curandero a Torreblanca.
En valencià la paraula curandero es documenta en la literatura popular de començaments del segle XIX. En el col·loqui del tio Canari es diu que «Yo m’a fet veure a dotors, boticaris, seruchans, a curanderos, comares, harbolaris, menescals». La figura del curandero enllaça amb la dels sanadors tradicionals que, basant-se en remeis naturals i sovint també en procediments de caràcter supersticiós, duen a terme pràctiques terapèutiques.
