[17/05/2019]
La paraula cosmos prové de la forma llatina homònima, i esta del grec kósmos, que significava ‘orde’. La sublimació de l’orde es projectava sobre l’univers, a on els cossos celests, cada un amb una força gravitacional i una òrbita concretes, conformaven un sistema complex grandiosament bell. Tant els grecs com els romans sentien autèntica fascinació per la bellesa ordenada del cel. Els romans, de fet, feren servir el nom dels seus déus per a batejar els planetes: Júpiter, el déu suprem de la seua mitologia, serví per a anomenar el planeta més gran; Venus, la deessa de la bellesa i de l’amor, per a referir-se a l’astre més brillant; Mart, el déu de la guerra, representació de la ira, per al planeta roig; Mercuri, el missatger dels déus, per al planeta més pròxim al Sol.
El conjunt de tot el que existix era el cosmos, que amb una perspectiva dualista es contraposava al caos, representació antagònica de la confusió i el desorde.
