[13/01/2023]
I si anyell, tal comentàvem ahir, és una paraula amb una gran tradició en els nostres textos clàssics, que encara ens pot resultar ben útil en certs contextos, això no ens ha de fer pensar que la paraula més habitual actualment entre els valencians per a referir-se a este animal, corder, és menys bona. Que tinga una major o menor semblança amb la forma equivalent del castellà (cordero) no li lleva ni un pessic de genuïnitat; en castellà, per una altra banda, també s’usava antigament la forma añel.
Al marge dels paral·lelismes amb altres llengües, la forma corder és també ben nostra. El mateix sant Vicent Ferrer ja la feu servir en alguns dels seus sermons, que daten de començaments del segle XV: «Los juheus entenien que nostre senyor Déus los mostrave com deguessen menjar cabrit o corder». Esta veu prové del llatí vulgar cordarius, formada per derivació de cordus, que significa ‘tardà’, i és que originàriament s’usava l’expressió agnus cordus per a referir-se als borreguets nascuts tardanament.
Per a anomenar este animalet, que, a més de proporcionar-nos carn i llana, sol despertar-nos sentiments entranyables de mansuetud i tendresa, en altres àrees del domini lingüístic també s’utilitzen les formes be (generada a partir del crit onomatopeic, documentada en el segle XVIII) i xai (mot encara més modern, del segle XIX, usat per a cridar l’animal). Al final, tot suma.
