[06/06/2023]
La paraula contrada se sol utilitzar actualment amb un sentit equivalent al de comarca, i així és, de fet, com està definida en el diccionari: «Extensió de terra determinada per límits naturals o polítics». Es tracta d’un vell mot que ja apareix en els textos dels nostres escriptors clàssics. En gran part, gràcies a la versió que el cantant Raimon feu d’un poema de Jordi de Sant Jordi, este vocable ara és familiar per a molts valencians: «Deserts d’amichs, de béns e de senyor, / en estrany loch y en stranya contrada». Esta forma, segons sembla, és una afèresi de (en)contrada: una referència a la terra en què ens encontrem. En l’antiguitat, de fet, esta era la forma més general. Així és, per exemple, com apareix en el Curial e Güelfa, en què, fent una al·lusió a Minos —el rei de Creta que, segons la mitologia grega, feu construir el famós laberint per a tancar el minotaure—, se’n diu que «en la encontrada de Frígia fonch cremat per lo foch».
Però, siga com siga, la variant contrada és la que s’ha recuperat en l’expressió literària actual. Potser en esta preferència ha influït l’analogia amb altres mots de les llengües del nostre entorn. En italià també es diu contrada; en francés, contrée; en anglés, country. Totes estes veus provenen del mateix ètim. Alguns etimòlegs, basant-se precisament en estes analogies, han apuntat que és molt possible que en llatí vulgar ja existira l’expressió terra contrata, i que esta última forma, en realitat, s’haguera format per derivació de contra, de manera que el sentit de l’expressió llatina fora ‘la terra que està davant’. Pot ser. És una hipòtesi alternativa que ens ajuda a reconstruir el nostre passat comú. I, en qualsevol cas, vinga per una via o vinga per una altra, si alguna cosa està clara, és que les paraules que diem són el testimoni fefaent dels vincles que ens unixen.
