[06/12/2021]
La paraula constitució prové del llatí constitutio. S’havia format per derivació del verb constituĕre, que, combinat amb el sufix -tio, indica l’acció d’alguna cosa, en este cas concret la de constituir. El verb constituĕre, per la seua banda, és també el resultat d’una composició lèxica. Per una banda, tenim el prefix con-, que aporta la idea de conjunt, i, per una altra, el verb statuĕre, que ha donat lloc al verb estatuir, i que té bàsicament el significat de ‘establir, disposar’. Pot resultar útil per a entendre el significat originari d’este verb la paraula estatut, que n’és un derivat i conserva la seua essència semàntica. Es tracta d’un conjunt de normes o disposicions que un grup de persones s’atorga mancomunadament per a regular les seues relacions.
Des d’un punt de vista jurídic, la paraula constitució (escrita amb majúscula inicial quan adquirix rang de llei) fa referència a la llei fonamental d’un Estat (sovint coneguda també per això com a llei de lleis), de manera que qualsevol altra llei que s’oposa en algun aspecte al que establix la Constitució és declarada nul·la de ple dret. Les constitucions definixen les institucions polítiques bàsiques que conformen l’estructura organitzativa d’un Estat, i establixen els drets i deures essencials dels ciutadans.
