[16/06/2022]
La paraula consciència prové del llatí conscientia, format per la unió del prefix con-, ‘conjuntament, en comú’, i la veu scientia, que tenia el significat de ‘coneixement’; per tant, en un primer moment la conscientia era el ‘coneixement compartit’, amb un significat semblant al que ara, en l’àmbit de l’antropologia, se sol conéixer amb la denominació consciència col·lectiva, i que comprén el conjunt de creences i sentiments de la majoria de membres d’una comunitat cultural.
Però, ja en llatí, este terme apareix especialment ancorat en el terreny de la moral per a referir-se específicament al sentiment individual que permet destriar el bé del mal. Les religions, com a instruments conformadors dels codis ètics de cada societat, han contribuït decisivament a generar una consciència moral. Per al cristianisme en concret, la consciència és la veu de Déu insuflada en l’ànima, i que es traduïx en un sentiment de benestar o de remordiment segons que el comportament de cada u s’atinga o no als seus dictats. L’examen de consciència és una pràctica instaurada per l’Església com a acte previ a la confessió per a avaluar els pensaments, les paraules o les accions que s’han desviat de la llei de Déu.
Amb tot, la consciència també té una projecció laica, variable per la seua pròpia naturalesa. Joan Fuster, de fet, la practicà en un llibre titulat precisament Examen de consciència, en què, seguint l’estela de Descartes, s’autoimposà la «suspicàcia metòdica» com a mètode per a sotmetre a revisió les seues «idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions». Enguany, en què es commemora el centenari del naixement de Fuster, és un moment idoni per a revisar críticament el seu pensament, per a consolidar els seus encerts i rectificar els seus possibles errors. La idolatració de qualsevol idea, transformant-la en veritat inqüestionable i imperible, és justament la negació de l’esperit essencial de Fuster.
