[16/03/2021]
El conill és un mamífer d’uns 40 cm de llarg, recobert amb un pelatge espés de color generalment grisenc, més clar en la part del ventre; té el cap ovalat, més gros en els mascles que en les femelles, a on ressalten els ulls, grans i prominents; les orelles són tan llargues com el mateix cap, i l’ajuden a regular la temperatura corporal; les potes posteriors, prou més llargues que les anteriors, li permeten pegar grans bots.
En la taxonomia científica és conegut amb el nom de Oryctolagus coniculus. El primer component d’esta denominació, amb què es designa el gènere, prové del grec orycto, derivat del verb orýssein, que significa ‘cavar’, i fa referència als costums excavadors característics d’esta espècie de lagomorfs. Té unes dents incisives que creixen sense parar, i per això necessita desgastar-les rosegant contínuament.
Segons l’historiador grec Polibi, que visqué en el segle II a. de C., es tracta d’una espècie originària de la península Ibèrica. Fins i tot s’ha apuntat que el mateix nom de Hispània, format a partir d’una arrel preromana, venia a significar ‘terra de conills’, per la gran abundància que hi van trobar els fenicis.
El conill és un animal molt apreciat tant per la seua carn com pel seu pèl. La suavitat del seu pèl ha donat peu, per metonímia, a la creació de la locució adjectiva en conill, amb què es qualifica una persona que està nueta. També és destacable la locució «en un cau de conills, lo que fan els pares fan els fills», ben viva en algunes comarques valencianes, amb què s’al·ludix a la tendència dels fills a imitar les pràctiques dels seus progenitors.
