[09/02/2022]
La confusió és tan vella com la mateixa humanitat. És difícil pensar que algú no s’haja equivocat mai. I eixe és el sentit bàsic que actualment atorguem al verb confondre: el de ‘prendre una cosa per una altra’. Col·loquialment, els valencians transformàrem, ja fa uns quants segles, el paradigma flexiu de confondre, aplicant-li les terminacions pròpies dels verbs de la tercera conjugació. Segurament, esta alteració fou deguda a la influència del castellà. Els contactes socials entre comunitats lingüísticament heterogènies fan que s’entremesclen components de les dos llengües. És una mostra —una més— dels significats del verb confondre. Encara que, en realitat, les evolucions de qualsevol paraula —formals o semàntiques— són quasi sempre el resultat d’alguna confusió.
El verb confondre, en concret, prové del llatí confundĕre. S’havia format per la combinació del prefix con-, que, provinent de la preposició cum, aporta el significat de ‘conjuntament, en comú’, i el verb fundĕre, que significava ‘vessar, fondre’. I és que este verb originàriament s’usava per a referir-se a l’operació d’abocar a un calder diversos ingredients perquè es mesclaren entre si fins a fondre’s, o siga, fins a confondre’s entre ells, de manera que no fora possible distingir els uns dels altres. I d’ací, en un gran salt semàntic, passàrem a designar un estat mental en què les idees es mesclen i ens impedixen discernir amb claredat la realitat de la fantasia. L’ànsia de voler que les coses siguen d’una manera determinada (o, per contra, el temor que puguen ser com no voldríem que foren) alimenten la confusió mental. Per això sentim la necessitat de conjugar tantes vegades al dia el verb confondre.
