[16/01/2023]
Encara que les festes de Nadal ja formen part del record —el temps passa vertiginosament— i hem représ els nostres hàbits consuetudinaris, val la pena evocar el clima de concòrdia tan característic d’aquelles dates, ara que els records encara es mantenen vius en la memòria, per si podem recuperar alguns gestos i assimilar-los a les nostres rutines quotidianes. Al cap i a la fi, no hi ha res que siga privatiu d’un període concret. I la concòrdia no és sinó el clima resultant d’una actitud. No cal enviar missatges massius desitjant-nos pau i felicitat, ni congregar-nos al voltant d’una taula per a celebrar opíparament cap festa, ni menys encara estar repartint besos i abraços a tots els amics que veiem pel carrer. Però, amb una efusivitat que no arribe a empatxar, estos i altres gestos semblants contribuïxen a crear un clima de concòrdia. Les paraules que diem, i sobretot la forma de dir-les, sovint modelen el significat dels nostres actes.
La paraula concòrdia apunta justament a un estat d’harmonia que resulta de la conjunció de sentiments, idees, etc., entre dos o més persones. En llatí la veu concordia s’havia format per la combinació del prefix con-, que aporta el valor de reciprocitat, com a suma de voluntats, amb el substantiu cor, cordis, ‘cor’, en el seu significat simbòlic de recipient orgànic dels sentiments, i el sufix ‑ia, que expressa una qualitat. En la mitologia romana, estes aspiracions d’entesa prengueren corporeïtat en la deessa Concòrdia, a la qual es dedicaren molts temples per tot l’imperi, sens dubte com a manifestació d’eixe fort desig d’harmonia en les relacions humanes.
