[08/12/2017]
El verb concebre prové del llatí concĭpĕre, format a partir de la combinació del prefix con-, que aporta la idea de ‘unió’, i del verb capĕre (transformat a -cip- per un procés d’apofonia), que significa ‘agafar, prendre’. Originàriament, el verb concebre tenia exclusivament un sentit fisiològic, reduït a la idea de ‘quedar fecundada una femella’. Però, per analogia, el significat de concebre anà estenent-se a uns altres àmbits per a fer referència, en primer lloc, a processos mentals que suposaven l’engendrament de noves idees. És així com es passà a «concebre projectes», volent indicar el moment en què començaren a prendre forma en el pensament. I també a «concebre sentiments» quan algun fet desperta l’esperança, l’amor, l’odi…
Per influència del castellà, el verb concebre col·loquialment se sol conjugar com si fóra un verb de la tercera conjugació: *concebir. Però, formalment, no és *concebisc, *concebixes…, sinó concep, conceps…
