[09/10/2022]
El verb commemorar té ressonàncies solemnes. Se sol usar en referència a actes cívics en què es recorda algun esdeveniment històric important en la història d’un poble. La seua etimologia és clara, i pot ajudar a reforçar la comprensió cabal del seu significat. Ens vingué del llatí commemorāre, verb format per la combinació del prefix con- (transformat en com- en paraules començades per m), que significa ‘conjuntament’, i memorāre, ‘fer memòria’. El resultat d’esta fusió d’elements lèxics al·ludix a la celebració d’algun acte que ajude a mantindre viu el record col·lectiu d’algun fet ocorregut en un temps passat que es considera important en la història d’un poble.
Els primers usos documentats d’este verb es remunten al segle XIV. Apareix utilitzat concretament en l’exordi a la traducció que feu el frare dominic Antoni Canals de l’obra de Valeri Màxim, un historiador que visqué en el segle I i que publicà un llibre titulat precisament De factis dictisque memorabilibus (‘Fets i dites memorables’), en què compilava moltes anècdotes històriques amb la finalitat de posar en relleu les virtuts morals dels romans.
Les commemoracions, al remat, més enllà dels fasts i oripells que els acompanyen, sempre tenen un fi moralitzador. L’exaltació de determinats fets històrics no és un fútil exercici memorialístic destinat a evitar que s’obliden. El seu record és útil per a crear una consciència compartida i mantindre la cohesió grupal. El Nou d’Octubre —com bé saben— es commemora l’entrada de Jaume I en la ciutat de València; però també, i sobretot, la constitució d’una estructura politicoadministrativa que ens permet ara compartir l’apel·latiu de valencians, siga quin siga el sentiment particular que esta condició inspire en cada individu.
