[23/02/2021]
Fa quaranta anys, tal dia com hui —exactament el 23 de febrer del 1981—, un grup de militars intentà fer un colp d’Estat, o siga, un conjunt d’accions violentes destinades a fer-se amb el control del Govern d’un país. Esta expressió és un calc del francés coup d’État, que començà a usar-se per a referir-se a les actuacions de Napoleó Bonaparte per a acabar amb el Directori sorgit de la Revolució Francesa. Però la paraula colp, a seques, té una història molt més llarga. Ens ve del llatí vulgar cŏlŭpus, provinent del llatí clàssic cŏlăphus, i esta forma, al seu torn, procedia del grec kólaphos, a on s’usava exclusivament amb el significat de ‘galtada, bufetada’. Originàriament, per tant, era només una modalitat de colp molt concret, amb la mà estesa i en la galta; però del cas particular passà a usar-se, per extensió, per a referir-se a qualsevol tipus de topada violenta, i no necessàriament propinat amb la mà.
En el nostre àmbit lingüístic, la forma general durant molt de temps fou colp. Així apareix, per exemple, en els Usatges de Barcelona, text datat en el segle XIII: «ab qualsevol colp ferrà cavaler». Actualment esta forma ha evolucionat a cop, emmudint la l, en una part del territori; però esta variant dialectal, encara que molt estesa, és prou recent: apareix datada per primera volta en el primer terç del segle XIX.
