Pronunciació: [klawðikáɾ]. El símbol fonètic [w], que rep el nom de vau, representa el so de la lletra u quan té un valor de semiconsonant, com el que té en la paraula hui (en posició inicial seguida d’una altra vocal) o en meua (situada entre dos vocals), o bé un valor de semivocal, com en les paraules blau o peu (en què forma diftong amb una altra vocal).
Definició:
1. v. intr. Rendir-se, deixar d’oposar-se o de resistir-se a alguna cosa.
2. v. intr. Deixar de complir les obligacions o faltar als propis principis.
Etimologia:
Este verb prové del llatí claudicāre, format per derivació de l’adjectiu claudus, que significa ‘coix’. En un primer moment, preservant el significat originari que tenia el mot originari llatí, claudicar s’usava en el sentit de ‘coixejar’. I no serà fins al segle XIX quan passà a usar-se amb el significat de ‘cedir a les pretensions d’un altre, sobretot quan s’interpreta que les cessions fetes per a arribar a un acord suposen una renúncia als propis principis’. Este nou significat, carregat de ressonàncies ideològiques, no és més que una translació figurada del sentit de ‘coixejar‘, amb la idea implícita de pèrdua de fermesa en la defensa d’uns determinats postulats. Molt probablement, esta accepció del verb claudicar, com a cultisme reincorporat al lèxic comú, es prengué de la forma homònima castellana, que ja es documenta en el segle XVII.
En el vocabulari mèdic, actualment és d’ús prou habitual l’expressió marxa claudicant, usada per a referir-se a la ‘dificultat de caminar causada per un dolor muscular intens que produïx fatiga en les cames‘, i que sens dubte enllaça directament amb el significat que tenia l’ètim llatí originari.
Primera documentació: segle XVI.
Citacions:
«Alguns són coxos, que bé vehen lo camí que seguir deurien hi com lo Senyor seguir deven, però claudiquen hi van coxos; lo Senyor los guareix hi·ls dreça que lo que havien començat acaben.» (Joan Roís de Corella: Lo segon del Cartoxà, 1500)
«La seua pròpia aventura no era precisament un exemple d’enteresa, havia claudicat abans que ningú i havia fet claudicar els altres.» (Pepa Guardiola: El desordre de les dames, 2009)
«Un exacerbat orgull de classe i un rutinari masclisme antropològic impedia als cavallers claudicar davant la seducció de la retòrica literària, reservada a dones d’honor i escrivans plebeus.» (Abel Soler: Joan Roís de Corella (1435-1497). Síntesi biogràfica i aportació documental, 2014)
Castellà: claudicar.
Anglés: give in, abandon one’s principles. ‖ claudicate.
Francés: céder, abandonner, capituler. ‖ claudiquer.
Italià: cedere, capitolare, desistere, abbandonare. ‖ claudicare.
Portugués: claudicar, ceder.
