[21/10/2021]
L’adjectiu clandestí prové del llatí clandestīnus, que s’usava per a referir-se a una acció que es fa d’amagat. S’havia format per derivació de clam, vocable que tenia un valor adverbial equivalent a ‘ocultament, d’amagat’; per la seua banda, esta veu està relacionada amb l’arrel indoeuropea kel-, que entre altres mots donà lloc al llatí celare, ‘celar, ocultar’, o al germànic hĕlm, que amb el temps esdevingué elm, ‘casc que protegia la cara’.
Tot i la llarga història d’este vocable, l’ús de clandestí en valencià és relativament recent. En trobem la primera referència a mitjan segle XVII, concretament en el Dietari de Joaquim Aierdi, obra de gran interés filològic, que fou recuperada gràcies al treball de Vicent Josep Escartí: «Matrimoni clandestí de don tal de Romaní y la filla de l’aguasil Garcés». En este context, clandestí feia referència al fet que la boda s’havia celebrat en secret. Però, modernament, l’adjectiu clandestí s’ha usat sobretot per a qualificar aquelles activitats que pretenen eludir la legalitat. Manuel Sanchis Guarner parlava en el seu llibre sobre La ciutat de València que «al retorn de Ferran VII es desenrotllà intensament la maçoneria clandestina». Però els poetes no deixen de recordar-nos l’altre sentit d’este adjectiu, el que fa referència a aquell comportament que es fa d’amagat per a evitar la sanció social, i ens parlen d’«amors clandestins», de «besades clandestines», de «plaer clandestí»… La clandestinitat és el refugi inevitable per a conciliar desitjos que, per algun motiu, se’ns apareixen com a contradictoris.
