[06/02/2018]
La paraula cine és un apòcope de cinema, que al seu torn ho és de cinematògraf. Esta última forma s’agafà del francés cinématographe, que era el nom que donaren els germans Auguste i Louis Lumière a finals del segle XIX a un aparell òptic inventat per ells que era capaç de captar moltes imatges d’una acció determinada i després projectar-les ràpidament produint la il·lusió de representar figures en moviment. La creació d’este vocable és el resultat de la combinació dels termes grecs kínēmatos, ‘moviment’, i gráphō, usat en referència a l’instrument que servix per a escriure o registrar alguna cosa.
La paraula cine passà després a designar el local on s’exhibien pel·lícules, i posteriorment s’amplià per a referir-se a l’art cinematogràfic. L’expansió d’esta nova manifestació artística fou molt ràpida. Ja en 1910 Joaquim Amo, en les seues entranyables estampes de la vida quotidiana de Monòver, feia dir a un dels seus personatges: «¿A vosté no li xoca el cine?».
