[28/11/2022]
Els prejuís, tal com comentàvem en l’últim apunt de «La Paraula del Dia» dedicat a tabú, publicat divendres passat, estan fortament assentats en tots els àmbits; també en el lingüístic, per descomptat. I ningú n’està exempt: ni els parlants, ni els docents, ni els escriptors, ni fins i tot les mateixes institucions encarregades de fixar la normativa lingüística. Amb la voluntat de depurar la nostra llengua de castellanismes, a vegades hem rebutjat moltes formes que compten amb una llarguíssima tradició d’ús, sovint basant-nos únicament en idees preconcebudes. Potser, un dels prejuís més arrelats en la nostra comunitat lingüística és el de creure que les paraules acabades en -o àtona són, per se, si no castellanismes crus, formes de dubtosa genuïnitat. Valga’n com a exemple el mot cervo. Pompeu Fabra només consignà en el seu Diccionari general de la llengua catalana, publicat en 1932, la forma cérvol, tot i que la variant cervo era l’única que apareixia no sols en les obres lexicogràfiques anteriors sinó també, de manera aclaparadora, en la tradició escrita. Ja es documenta, per exemple, en el Llibre de la Cort del Justícia de València, que data de 1280; concretament, en un procés seguit contra un tal Salamó —acusat d’haver provocat un enverinament—, el qual entrà a la cuina i preguntà a la sarraïna què estava preparant de menjar, i esta li respongué «que carn de cervo ab cebes». La trama es complica…
Però, fora quin fora el desenllaç d’esta tètrica història, el cas és que la forma cérvol, considerada per alguns més genuïna, es documenta per primera vegada en el segle XX. El filòleg català Joan Coromines, constatant les distorsions que a vegades han ocasionat certs prejuís lingüístics, arriba a afirmar, amb la vehemència que el caracteritza, que «la variant cérvol en realitat és una forma bàrbara, afavorida pel prejudici infundat que els mots en -o són pocs genuïns o acastellanats».
