[12/07/2022]
La paraula castic en valencià és aguda: la vocal tònica recau sobre la [i] de l’última síl·laba. En altres territoris del domini lingüístic, en canvi, la vocal tònica s’ha desplaçat a la síl·laba anterior, i ha passat a dir-se càstig, segurament per analogia amb altres paraules que presenten una estructura sil·làbica semblant —com ara fàstic, tràfec o ròssec—. Però, antigament, es deia castic a tot arreu. Jaume March, en el seu Diccionari de rims, que data de l’any 1371, feia rimar «castich» amb «rich», «amich» i «abrich». La lletra h de final de paraula, habitual en textos antics, era muda, i encara ho és en molts cognoms valencians, com Pitarch, Bosch o Doménech.
El substantiu castic s’havia creat com a derivat postverbal de castigar, el qual, provinent del llatí castigare, s’havia format a partir de la combinació de l’adjectiu castus, ‘cast, pur’, i el verb ago, ‘portar, guiar’: el significat resultant d’esta fusió era ‘fer pur’. Eixe era, i és, el sentit de qualsevol castic: aplicar a algú una mesura punitiva per a esmenar el seu comportament i procurar que no torne a cometre en un futur el mateix error. Si no és per convicció, almenys pel temor a rebre un nou castic.
