[15/03/2023]
Les aglomeracions de gent creen un ambient propici per al treball dels carteristes. I les Falles, per les seues especials circumstàncies —ambient festiu, espectacle, bullici, turistes…—, són un paradís per als aficionats a apropiar-se de les carteres alienes. Eixe és, en principi, el significat estricte de la paraula carterista, formada a partir de la veu cartera, amb l’afegiment del sufix –ista, que, per assimilació a altres paraules formades amb este mateix sufix (com dentista, economista o taxista), sembla que li conferix una dubtosa dignitat professional. Però el camp d’actuació del carterista ha anat eixamplant-se cada vegada més. Ara, a més de robar carteres, el carterista també roba mòbils i altres objectes de valor. Però, amb independència de l’objecte sostret, el tret més singular dels carteristes és la seua destresa per a ficar la mà dissimuladament en l’espai privat dels altres —butxaques, bosses, motxilles…— per a apropiar-se de qualsevol objecte de valor.
La cronologia de les paraules és un reflex de la societat en què s’han usat. En el conjunt de la nostra llengua la paraula carterista es documenta per primera vegada en els anys vint del segle passat. L’escriptor empordanés Josep Pla, en Vida de Manolo, escrivia en 1928: «A la mà —mà fina, clerical, de carterista— duia com sempre la vareta de freixa». I no és que abans d’eixa època no hi haguera lladres. Clar que n’hi havia! Però els diners es duien en altres llocs. Les paraules ens en donen algunes pistes: tallabosses, saltamarges, furtagallines… Cada paraula és un document sociològic que reflectix el temps en què ha estat vigent.
