[05/04/2017]
El carril antigament no era sinó cada un dels solcs que deixaven en terra les rodes d’un carro. D’ací passà a designar els camins amb l’amplària necessària per a permetre el trànsit dels carros. En el baix llatí, de fet, estos camins s’anomenaven camminus carrilis. Però amb l’arribada del ferrocarril, a més de passar a integrar-se com a element constitutiu del nom del nou vehicle, la paraula carril passà a designar cada una de les dos barres de ferro o acer laminat que constituïxen una via fèrria. Era una imatge que evocava els solcs paral·lels que deixaven les rodes dels carros. I per similitud, pels anys setanta del segle passat, procedent de l’espanyol americà, la paraula carril passà a usar-se també per a referir-se a cada una de les bandes longitudinals d’una via pública destinades a regular la circulació de vehicles en diverses files.
