[16/02/2022]
Pareix que els caramels siguen un producte de tota la vida, i és cert que, per a qualsevol dels lectors d’este apunt, són productes que ha conegut sempre. I algunes generacions anteriors també recorregueren als caramels per a endolcir-se la boca i suavitzar-se la gola. Però no moltes. El caramel, tal com el coneixem actualment —una pastilleta elaborada amb sucre fos o altres ingredients, aromatitzat o mesclat amb diverses essències—, s’inventà als Estats Units l’any 1850; a Espanya, la seua producció no arribà fins a la dècada dels trenta del segle passat. També és cert que, des del segle XVII, hi ha constància de l’ús d’esta paraula, si bé s’utilitzava per a designar la pasta obtinguda de la cocció del sucre, que es gastava sobretot en l’elaboració de productes de rebosteria.
Esta relativa joventut de la paraula explica, en gran part, que la majoria de parlants, a l’hora de referir-se a este producte, diguen col·loquialment caramel·lo (pronunciada, això sí, sense geminar la l). Com a producte comercial, ens vingué, efectivament, a través del castellà, i això explica també la presència de la o àtona de final de paraula. Però, en realitat, eixa vocal ja provenia de més lluny. El castellà havia pres la paraula del portugués caramelo, forma provinent del llatí calamĕllus, diminutiu de calămus, ‘càlam’ (tipus de canya), de la qual s’extreia el sucre. I del castellà passà al francés (a on s’adaptà com a caramel) i a l’italià (com a caramello).
El Diccionari normatiu valencià també registra, com a variant secundària, caramel·lo, forma que té una gran presència en la nostra tradició lexicogràfica (Ferrer Pastor, Alcover-Moll, Martí Gadea, Labèrnia…). Que ningú crega, per tant, que, quan diu el que sempre ha dit, està mal dit.
