Hi ha una expressió, sovint transmesa per tradició oral en diverses llengües, que diu que «la cara és l’espill de l’ànima», amb què s’indica que les emocions, l’estat d’ànim i fins i tot la salut d’algú, tot el que ens passa, en definitiva, queda reflectit en l’expressió del rostre. La frase en qüestió s’ha fet popular a força de repetir-la una vegada i una altra, segurament pel valor de veritat apodíctica que se li atribuïx. Però, en realitat, la màxima en qüestió sembla que l’enuncià per primera vegada el cèlebre polític, filòsof i orador de l’antiga Roma Marc Tul·li Ciceró.
Siga com siga, i amb independència de l’origen, s’han anat creant moltes paraules compostes que contenen com a element integrant el mot cara. Esta profusió de vocables formats amb cara més un adjectiu o un substantiu és una mostra evident de la importància que s’ha concedit al rostre com a valor identificador.
A vegades els vocables resultants d’esta composició són purament descriptius de la forma de la cara. Eixe és el cas, per exemple, de caraample, caragròs, carallarg, caramenut, caraprim o cara-redó. Altres vegades es vol indicar el color dominant de la faç, com en carablanc o caranegre, o bé ressaltar algun tret fisiològic dominant, com en carapigat o cara-rugat. I altres, encara, que definixen la personalitat d’algú o que apunten a les emocions que experimenten les persones en un moment determinat, com caraalegre, caracontent o caraeixut. Però hi ha, a més, altres paraules formades amb cara que es gasten simplement com a insults per a denigrar a algú. Eixe és el cas de caracollons, per exemple, usada per referir-se a algú que es considera que no és mereixedor de la nostra confiança o que ens ha defraudat profundament.
Potser, per analogia amb caracollons, la paraula caracul ha passat a utilitzar-se també en alguns casos amb un significat semblant, per a al·ludir a algú que té les galtes botinflades, o que és poc agraciat; o s’aplica, sense més, a algú a qui es vol insultar, tinga la cara que tinga. L’assimilació de la cara amb el cul té sempre un propòsit injuriant. Valga com a exemple este context extret de la novel·la El secret del mas, d’Ivan Carbonell: «—Val, t’ho pregunte jo sense insultar-te: per què no véns, caracul? —Roger li llevà la gorra d’una manotada». Però, al marge d’este ús, que possiblement és ara el més habitual, la bona veritat és que l’origen de caracul (almenys, de la paraula que hi ha registrada en el diccionari) té un origen ben diferent.
Esta paraula ens vingué del turc, i s’usava originàriament per a referir-se a una raça ovina caracteritzada per tindre una llana llarga i molt rulla de color negre. Actualment, la paraula Karakul és el nom d’una ciutat de l’Uzbekistan. També hi ha un llac impressionant, de 25 quilòmetres de diàmetre, en les muntanyes del Pamir, al Tadjikistan, anomenat així. En kirguís, l’idioma local de la regió, significa ‘llac negre’. Tots estos significats estan relacionats entre si, i tenen evidentment el mateix origen etimològic. No té res a veure ni amb la cara ni amb el cul, però les coincidències formals han fet que es despleguen fàcilment altres significats. El món de les paraules té sempre un punt imprevisible.
Castellà: caracul.
Anglés: karakul.
Francés: caracul.
Italià: karakul.
Portugués: caracul.
