[24/07/2023]
La paraula canícula se sol usar per a fer referència a una època de l’any, entre finals de juliol i mitjan agost, en què fa molta calor. El primer registre documental que en tenim en valencià és d’una crònica sobre «Les festes de Sant Roc en el Pinar de la Mar», publicada per l’escriptor castellonenc Francesc Cantó en 1914, en què precisament intentava acotar els límits d’este període: «Des de la Mare de Déu del Carme hasta la d’Agost, solia ser el temps de la canícula», deia. Així i tot, en l’actualitat la canícula no se sol associar a unes dates concretes del calendari, sinó que el seu ús està determinat per la intensitat de la calor. El mot canícula és un cultisme recent, almenys entre els valencians. Però els vocables no sorgixen del no-res. Tenen un procés de gestació lenta, i que sovint és el resultat del contacte mil·lenari de múltiples cultures.
En concret, als valencians el mot canícula ens havia arribat a través del castellà. Normal, per una altra banda, i més encara en aquella època, en què el castellà era, per a la majoria dels valencians, l’únic vehicle de transmissió cultural. En castellà la paraula canícula ja apareix documentada en el diccionari de la RAE en el segle XVIII. Encara que tampoc és una creació lèxica original del castellà. Els camins de les paraules són tortuosos. Al castellà havia arribat per adaptació del francés canicule, forma que ja apareix en la primera edició del Dictionnaire de l’Académie française, editat en 1694. Per la seua banda, els francesos, que han tingut una posició preeminent durant segles en el forjament de la cultura europea, l’havien presa del llatí clàssic. Encara que, això sí, li havien insuflat un aire poètic. Sense eixe alé, que ens impulsa a voler ser originals, diferents dels que ens han precedit, la mitat de les paraules no existirien.
Els antics romans també degueren sentir el fresc alé de Minerva, deessa de la saviesa i les arts, que els impulsà a crear la paraula canicula. Ells la usaven per a designar una estrela; concretament, l’estrela alfa de la constel·lació Canis Maior, rebatejada entre nosaltres com a Ca Major. La posició de les diverses estreles que conformaven esta constel·lació evocava la silueta d’un gos: un gos gran. I canícula no és més que un derivat de ca. El sufix -ula té en llatí un caràcter diminutiu. Inclús per a nosaltres té encara eixe mateix sentit en moltes paraules: la febrícula, per exemple, no és més que una ‘febra poc intensa’; la partícula, una ‘part molt menuda de la matèria’… Però, en el cas de canícula, no deixa de ser curiós que s’utilitzara justament per a referir-se a l’estrela més brillant de la constel·lació. Aparentment és una contradicció flagrant; però té la seua explicació, que no deixa d’estar impregnada d’un profund alé poètic. Si el conjunt d’estreles que conformen la constel·lació rebia el nom de canis, ‘gos’, eixa singular estrela que tant lluïa en el firmament era la canicula, la ‘gosseta’, un apel·latiu col·loquial carregat de connotacions afectives. Entre la majoria dels pobles de l’Antiguitat els astres tenien una importància capital. El pas del temps, la sembra, les collites, inclús el futur de cada u…, tot estava escrit en eixos punts lluminosos que esguitaven el cel en les nits clares. La qüestió era com desxifrar els senyals que emetien les estreles. I a això es dedicaven els astròlegs.
Entre els astròlegs eixa imponent estrela era coneguda amb el nom de Sírius. Este nom procedia del grec Seirios, que significava ‘ardent’, ‘abrasador’. Se li deia així perquè l’aparició d’esta estrela en el firmament marcava el període més calorós de l’any. Es creia que la seua refulgent lluentor en la fosca de la nit, unida a la del Sol durant el dia, era la causa del rigor canicular. Val a dir, amb tot, que, degut el moviment causat per la inclinació de l’eix terrestre —fenomen conegut modernament amb el nom de precessió—, la posició dels astres va desplaçant-se amb el temps. O això és almenys el que ens fa pensar la perspectiva amb què contemplem els astres. En l’actualitat, l’aparició de l’estrela Sírius no es produïx en juliol sinó a començaments de setembre. El temps i l’espai es fonen i es confonen en el pla sideral. Nosaltres reconeixem els astres per la seua llum. Sense llum serien pràcticament invisibles a l’ull humà. Però eixa llum també ens pot resultar enganyosa, fent-nos creure que el cos del qual emana està a on no està. O fins i tot que existix quan ja fa milions d’anys que s’ha extingit.
El significat actual de les paraules també pot ser enganyós. És un reflex titil·lant del nostre passat. Del que foren els nostres ascendents, del que veren, del que pensaren, del que digueren… En alguns casos emanen d’un món ja extingit, que ara, de colp i volta, retornen a la nostra vida per un impuls poètic. Gràcies a eixe gest, aparentment insignificant, hem recuperat la paraula canícula, oblidada durant segles, i ens hem convertit així en els hereus d’una tradició cultural mil·lenària. Una part de la història de la humanitat està condensada en les huit lletres que conformen la silueta ortogràfica d’esta paraula.
