[12/04/2019]
L’adjectiu càndid prové del llatí candĭdus, derivada del verb candēre, que significava ‘posar-se incandescent’. Entre els autors clàssics de la nostra llengua, de fet, encara preval completament el sentit de ‘blanc lluent’ associat a la paraula càndid: «ab càndida blancor relluhia», escrivia Joan Roís de Corella en les seues Proses mitològiques, que daten de l’any 1460.
No serà fins al segle XIX que el vocable càndid adquirí el significat de ‘persona innocent, que actua sense malícia, sovint creient ingènuament el que li diuen altres persones, sense percebre les seues intencions perverses’.
El color blanc s’ha associat tradicionalment a qualitats morals com la puresa, la franquesa o la lleialtat. En l’antiga Roma, la paraula candĭda s’usava per a designar una túnica blanca que havien de portar els aspirants a ocupar un càrrec públic quan es presentaven a l’assemblea per a sotmetre’s a la votació del poble. Es volia indicar simbòlicament que es presentaven nets, sense màcula. I d’ací nasqué també la paraula candidat, que era aquell que vestia la candĭda.
