[07/04/2022]
La paraula calb prové del llatí calvus, i al llatí arribà de l’arrel indoeuropea klawo-, d’a on deriven també calavera i calvari. En llatí ja s’usava per a referir-se als hòmens que havien perdut el pèl del cap. En valencià esta forma es documenta en el segle XIV. Així apareix concretament en el Diccionari de rims de Jaume March; però cal fer constar que, ja des de ben antic, la forma calbo, amb -o final, ha sigut la més general. No sols apareix reiteradament com a antropònim i formant part de molts topònims, sinó també com a adjectiu. Joan Roís de Corella, en Lo Cartoxà —que data de 1495—, escriu que «en lo mont de Calvari Jesús de la sua carn, que era Judea, se fes calbo e aprés en lo seu cap de nosaltres, gentils, cabels en gran abundància brotassen».
Segons explica el filòleg català Joan Coromines, la forma calb, sense -o, s’ha reintroduït modernament en el llenguatge literari per purisme, des de la creença —errònia, al seu parer— que la -o àtona de final de paraula revelava un presumpte castellanisme. Però la bona veritat és que eixa -o a final de paraula apareix reiteradament en molts adjectius de formació popular que al·ludixen a determinades deficiències del cos, com cego, manco, coixo i moltes altres. La norma lingüística, com és lògic, actua conservadorament, volent afavorir els usos considerats més genuïns. Però, al marge dels bons propòsits, cal acceptar que tots els parlants no poden parlar malament. Això és, per definició, una contradicció in terminis. A vegades és necessari fer la vista arrere i, amb una mirada crítica, canviar el que convinga.
