[17/07/2023]
La paraula caganiu se sol gastar per a referir-se al pardalet més menut d’una niuada. El seu ús es documenta des de ben antic. Ja apareix, concretament, en l’Spill, de Jaume Roig, obra publicada en 1460: «Hun cos tan bell, / alt com plançó, / ab hun beçó / cich, caguaniu, / sech, renadiu».
Com és normal, moltes de les paraules que utilitzava ja fa més de cinc segles el metge valencià Jaume Roig en el seu text s’han esfumat del nostre vocabulari actual. La vida de les paraules està associada a unes determinades formes de vida, i quan estes s’alteren els mots que deixen de resultar útils als parlants s’escolen per la cloaca del temps. Però eixe no és el cas de la paraula caganiu, que encara perdura ben viva en moltes comarques valencianes. No sols es gasta preservant el sentit primitiu, sinó que ha anat eixamplant el seu camp semàntic. Estos mecanismes de transferència lèxica, fruit de processos metafòrics i altres trops retòrics, són sempre un signe de vitalitat lingüística. El significat originari dels vocables es retorç per a insuflar-los nova vida. Així, en l’actualitat, la paraula caganiu ha passat a utilitzar-se també per a referir-se al fill més menut d’una parella. Del pardalet més xicotet al xiquet més menut és una transformació lleu. Només un sentit figurat, carregat d’afecte. Però, de manera menys afectuosa, a vegades també s’usa esta paraula per a al·ludir a algú que és especialment esquifit. Este significat s’explica perquè, entre els pollets, la lluita per l’aliment que els proveïx la mare en els primers dies de vida és clau per a garantir la seua supervivència. Si no mengen el que toca perquè els germanets més espavilats s’apoderen de part de la seua ració, malament… I d’esta imatge del pollet desnodrit, que es debat entre la vida i la mort, deriva este significat de ‘raquític’.
Per una altra banda, el procés de gestació de la paraula caganiu és transparent. És un compost format per la unió de la tercera persona del present d’indicatiu del verb cagar i el substantiu niu. Però, tot i això, cal remarcar que de la suma del significat d’estos dos components lèxics no es desprén tampoc el significat de caganiu. Si ens atenim al sentit estricte de cada una de les veus, es podria entendre que un caganiu és el pardalet que es caga dins del niu, donant a entendre, per contrast, que els seus germanets, més pulcres, caguen fora del niu. Però, evidentment, no és això. Tots els pollets actuen instintivament de manera semblant a l’hora d’evacuar els excrements. No és necessari entrar en detalls sobre este assumpte. El que sí que interessa destacar per a comprendre adequadament la gestació d’esta paraula, amb totes les connotacions que ineludiblement té associades, és que els valencians hem creat prou vocables derivats de cagar en el nostre vocabulari patrimonial. No s’ha d’entendre tampoc esta profusió de vocables com una especial inclinació per l’escatologia. Potser sí com una expressió d’un caràcter desinhibit. Els processos fisiològics són del tot naturals, i així és com els hem viscut els valencians al llarg del temps: amb total normalitat, sense prejuís ni aprensions derivades d’una extrema finor. Les paraules que diem són, al cap i a la fi, el reflex del que som i, sobretot, del que hem sigut. Potser és una recialla del nostre passat rural. Els valencians hem viscut durant molt de temps apegats a la terra. Siga pel motiu que siga, i al marge de qualsevol especulació sobre les causes que donaren peu a la seua creació, val a dir que la paraula caganiu és entranyable. Revela una mirada plena de tendresa pels dèbils i desprotegits. Encara que, al final, el futur d’esta paraula i de tantes altres igualment entranyables —i inclús de la pròpia llengua— està en mans dels parlants. De la nostra tenacitat a l’hora de parlar-la i, també, de la nostra capacitat per a generar mirades d’afecte entre els que no la parlen.
