La cadernera és un dels noms amb què es coneix un gràcil pardalet d’uns 13 cm de llarg, des del bec fins a la cua, que té una longevitat màxima d’uns deu anys. El podem trobar en moltes àrees del nostre país, sobretot a la vora dels boscos i en zones agrícoles, però també en espais urbans, com parcs i jardins, i en general en qualsevol àrea herbàcia, sobretot si hi ha cards, perquè les llavors d’esta planta són una de les seues principals fonts d’alimentació. Tant és així que, en la nomenclatura binomial fixada en el segle XVIII pel botànic i zoòleg suec Carolus Linnaeus, vigent encara en l’actualitat en l’àmbit científic, esta au és coneguda amb el nom de Carduelis carduelis, forma doble derivada de cardŭus, ‘card’.
També la denominació cadernera, amb què hem encapçalat este article —la més general en el conjunt del domini lingüístic—, seguix este mateix patró. En realitat, no és més que una metàtesi de cardenera, variant que encara persistix en alguns pobles de la nostra geografia —com Vilafranca del Maestrat o Borriana—, i que alterna amb altres noms com cardanera, carderola o cardina, que deriven també directament de card; i també cagarnera —la forma més general en l’àmbit valencià—, si bé en este cas s’ha produït una alteració consonàntica per associació amb altres paraules més conegudes pels parlants. Deixem a la imaginació dels lectors, com a entreteniment lúdic, que intenten descobrir a quins altres vocables s’ha pogut associar i per què.
Esta au té un hàbitat molt extens: està present per tota Europa, el nord d’Àfrica i part d’Àsia Occidental, si bé en les zones més fredes tendix a migrar en hivern en busca de climes més càlids i, sobretot, més abundància d’aliments. Però visca on visca i tinga el nom que tinga, la cadernera no passa mai desapercebuda. Té un plomatge molt vistós. L’element més característic és segurament la màscara facial roja que té en la part de davant del cap, seguida d’una franja de plomes blanques i el tos cobert de plomes negres. El plomatge predominant de la part anterior del cos és blanquinós, vorejat amb plomes de color ocre, que es van enfosquint en la part posterior fins a adquirir un color marronós. Les ales són de color negre amb una banda groga, i la cua, negra, amb taques blanques. A penes hi ha dimorfisme sexual en esta espècie. La diferència més apreciable és que la taca roja del cap és una miqueta més gran en els mascles que en les femelles. Però també és possible distingir el sexe de les caderneres a través del cant. El mascle, en època de zel, fa uns refilets molts melodiosos per a captar l’atenció de les femelles i atraure-les amb el propòsit últim que el festeig puga culminar en un gojós apariament. Però no hi ha goig sense pena. L’harmonia del seu cant és justament la causa que ha impel·lit els humans a engabiar estos i altres pardalets per a fruir, ininterrompudament, d’este plaer solitari.
Però les caderneres no són animals solitaris. Al contrari: són gregaris, i busquen la companyia d’altres individus de la mateixa espècie. I, al final, com és natural, passa el que ha de passar. Solen pondre ous dos vegades a l’any. La primera, per esta època, en primavera. Les femelles solen pondre cinc o sis ouets en cada posta. Tenen la closca de color blanc motejada amb puntets de color rogenc. El període d’incubació dura entre dotze i quinze dies, temps durant el qual el mascle alimenta la seua parella en el niu, instal·lat normalment en les branques més altes dels arbres. Els pollets solen independitzar-se dels pares al cap de quinze dies d’haver nascut. I així es renova indefinidament el cicle de la naturalesa, si no és que l’interrompem amb intervencions abruptes, pensant-nos que tota la terra i els seus recursos —minerals, vegetals o animals— estan a la nostra plena disposició. I no: evidentment, no és així. Ni les caderneres ni els altres ocells canten per a delitar les nostres orelles quan estem avorrits. Està bé que coneguem els hàbits dels nostres companys de viatge en este periple que anomenem vida —«de la terra venim i a la terra anirem», que cantava Raimon— i compartim amb ells respectuosament l’espai que ocupem durant algun temps.
