[28/10/2021]
La paraula burro suscita dubtes entre molts parlants sobre la seua genuïnitat. Hi ha una certa tradició lingüística que ha fet que totes les veus acabades en -o àtona siguen percebudes com a sospitoses de castellanisme, i molt especialment quan hi ha altres mots alternatius que expressen la mateixa idea. Les interferències del castellà han sigut —i continuen sent— molt profundes. I és inevitable, en esta situació, que es generen prevencions. Però això no ens ha de fer pensar que qualsevol paraula acabada en -o àtona és necessàriament un castellanisme. En el cas de burro, almenys, el seu ús ja es documenta l’any 1412 en El llibre de Consells de la vila de Castelló, a on es fa constar que un tal Ramon Johan pagà deu diners per la compra de dos cordes redones per a «derrocar ab burro los orts e corrals». El vocable burro es formà per derivació regressiva de burrico, que, procedent del llatí vulgar burrīcus, s’usava per a designar un ‘cavall menut’.
Però la diferència del burro amb el cavall no és només qüestió de tamany. Es tracta d’espècies diferents. Per la simple aparença externa, es pot apreciar fàcilment que el burro té les orelles més llargues; el seu pelatge, a més de ser també més llarg, és gruixut i aspre, i d’un color grisenc. Però en el regne animal no hi ha res que siga perquè sí. Els burros silvestres no viuen en manada, com els cavalls o les zebres; viuen solitàriament en terrenys que voregen els deserts, a on els aliments escassegen. I precisament per això, quan senten la necessitat d’establir contacte amb altres individus de la mateixa espècie —especialment en època de zel—, són capaços d’emetre uns brams potents, audibles a molta distància, gràcies als seus enormes pavellons auriculars. Així, si estan en predisposició, poden acudir prestos als requeriments amorosos llançats al vent.
