[10/07/2023]
La paraula bruixa sol evocar un personatge habitual en molts contes i pel·lícules infantils. Normalment, se sol representar per una dona vella, que camina lentament, encorbada pel pes dels anys. Té la cara plena d’arrugues, de la qual sobreïx un nas llarg i ganxut, sovint rematat amb una berruga en la punta, que encara li dona un aspecte més repulsiu. Reforçant esta imatge tenebrosa, a vegades va abillada amb un barret de copa negre i una capa. Sol portar, a més, com a complement imprescindible, una granera, que utilitza per a desplaçar-se volant. I és que les bruixes tenen atributs màgics. Coneixen els secrets de la naturalesa, que els permet fer beuratges d’efectes sorprenents. També dominen l’art de les paraules, amb les quals fan conjurs per a apoderar-se de la personalitat dels altres. Esta imatge icònica de les bruixes està forjada per la literatura folklòrica occidental. Però la bruixeria ens ve de lluny. Està present de manera molt real en moltes cultures de l’antiguitat, i no sempre amb uns perfils tan càndids. Molt sovint la seua màgia apareix vinculada a obscures fonts de poder provinents del més enllà.
De fet, els mateixos orígens de la paraula bruixa es perden en el temps. Però, lligant caps, pot reconstruir-se, en part si més no, la història d’esta veu fascinant. L’arrel d’este vocable és compartida actualment pel castellà bruja, el portugués bruxa i l’occità bruèissa. Possiblement, com apunten alguns etimòlegs, totes estes variants deriven de *bruxtia, forma provinent d’una antiga llengua celta. Establint una comparativa amb altres llengües, hi ha certs indicis que reforcen esta hipòtesi. En irlandés antic el vocable bricht (pronunciat [bríxt], a on la lletra x d’esta transcripció fonètica representa el mateix so que la j castellana de bruja) s’usava per a designar una ‘fórmula màgica’ d’encantament, i encara en l’actualitat esta mateixa paraula s’usa en escocés amb el significat de ‘lluent’. Potser és una derivació semàntica, produïda per transfiguració metonímica, de la resplendor que emetien les bruixes en alguns dels seus rituals. Siga com siga, és evident que bricht té també una clara connexió amb l’anglés witch, ‘bruixa’, mot relacionat etimològicament, per una altra banda, amb l’adjectiu wise, ‘savi’, i també ‘mag’. En anglés els Reis Mags són coneguts com the Wise Kings. Tot sembla estar lligat. I és que a les bruixes sempre se’ls ha reconegut un coneixement profund en certes matèries, inaccessible a la resta dels pobres mortals. El saber, sens dubte, és poder. I el poder es pot usar per a sanar els malalts o per a danyar la salut de les persones sanes. Per això les bruixes sempre han generat atracció i repulsió, tot alhora, i sobretot temor. Una dona sàvia, o maga —wise woman: witch—, amb els paràmetres de valoració vigents en l’antiguitat, només podia ser-ho com a conseqüència de la seua aliança amb les forces del mal. No és cap casualitat que en llatí les bruixes reberen precisament el nom de maleficae, ‘malèfiques’. Este terme llatí es mantingué vigent durant tota l’Edat Mitjana en els processos iniciats per la Inquisició per a acusar moltes dones de practicar la bruixeria. En l’anomenada caça de bruixes, un fenomen històric que tingué lloc a Europa entre els segles XV i XVIII, milers de dones acabaren cremades en la lluenta resplendor de les fogueres. Esta era l’única manera, segons els inquisidors, de purificar les seues ànimes, corrompudes pels tentacles del Maligne.
Amb tots estos antecedents és fàcilment comprensible que, ara, a una dona sagaç, amb una certa capacitat d’anticipar el que passarà en un futur immediat, se li diga que és una miqueta bruixa. És una apel·lació innocent, molt sovint afectuosa i tot. Però darrere de cada paraula sempre hi ha una llarga, llarguíssima història, que ens permet dir el que diem.
