[24/05/2021
La paraula bri s’usa actualment per a fer referència a una tija prima i llarga que arranca de l’arrel de certes plantes, com ara de l’herba o del cànem, i molt especialment a l’estam del safrà. Per extensió també s’usa per a referir-se a una quantitat mínima d’alguna cosa, que apareix en frases com «no corre un bri d’aire» o «no té un bri de coneixement».
En castellà, en alguns d’estos sentits, s’utilitza la forma brizna, que és una alteració de brinza, forma habitual en l’antiguitat; amb tot, a l’Argentina, a on viuen molts descendents de valencians, actualment encara es gasta la forma brin. Esta forma acabada en n va ser també habitual en valencià durant molt de temps. Així és com consta en molts diccionaris, com el de Carles Ros (1739), el de Sanelo (1802), el d’Escrig (1851) o el de Martí Gadea (1915). En francés, igual que en occità i alguns dialectes italians septentrionals, també existix esta mateixa forma.
L’origen comú de totes estes variants és obscur. Probablement prové de l’arrel cèltica *breino-, a on devia tindre el significat de ‘branquilló’. L’estudi comparatiu de les llengües ens permet redescobrir un passat comú a on les històries personals s’entrellacen. Sense contactes no hi ha transferències lèxiques.
