[17/04/2018]
La paraula bravo, d’origen llatí, probablement derivada de barbărus, es documenta en castellà des de ben antic amb el significat de ‘feréstec, salvatge’, aplicat sobretot a animals. En este sentit, en valencià s’ha dit tradicionalment brau: «lo cervo brau sent en lo bosch bramar», escrivia Ausiàs March en un dels seus poemes. Per analogia, s’aplicà també ben prompte a persones valeroses, sobretot per la seua resolució a l’hora d’enfrontar-se a algú en un combat o per la seua actuació intrèpida davant d’un perill: «Demostrà ser un soldat molt brau».
Però, com a interjecció, per a expressar aprovació o entusiasme, es diu bravo. Esta forma és un italianisme que comença a difondre’s a partir del segle XVII: «¡Bravo! ¡Ben fet!», exclamava Constantí Llombart en una de les seues poesies. En francés, en anglés, en alemany o en portugués s’ha adoptat igualment la forma bravo amb este mateix significat.
