[25/10/2022]
Si, tal com resa una dita popular, «en boca tancada no entren mosques», establint una analogia amb la paraula luxúria, comentada ahir, i travar així un relat paraulògic, també es podria recomanar a alguns que mantinguen la bragueta tancada si són incapaços de controlar els seus impulsos sexuals. Així, ni entren mosques ni ixen cucs. No és no! I un silenci no és un sí.
De la mateixa manera que hi ha gestos ambigus, que poden induir a confusió, també hi ha paraules enganyoses que, per la seua conformació, poden fer pensar coses que no són. La paraula bragueta, tot i que es formà afegint el sufix ‑eta a la paraula braga, no designava en un primer moment unes bragues xicotetes. Originàriament era una espècie de saquet de tela grossa subjectat a la part superior de les bragues, que, a més de protegir les parts pudendes, també s’usava eventualment per a guardar algun objecte menut, com ara un mocador; després, amb el pas del temps, passà a usar-se per a referir-se a l’obertura que porten els pantalons en la part de davant, especialment per a facilitar la micció. Però, a més, aprofundint en les ambigüitats del llenguatge, cal apuntar que la paraula braga (usada habitualment en plural: bragues) no es gastava tampoc inicialment per a anomenar la peça de roba interior femenina que cobrix des de la cintura fins a l’engonal, sinó una espècie de calçons que els hòmens duien baix de la roba.
El mot bragueta ens havia arribat del francés braguette. Havia sigut encunyat per François Rabelais, escriptor francés, a més de sacerdot i metge, que en 1532 publicà un llibre de cròniques sobre el gegant Gargantua. I no deixa de ser curiós que, a Vinaròs, un altre retor, el mallorquí mossén Alcover, arreplegara el refrany «entendre les coses com els gegants, per la bragueta», que ja apuntava al risc de percebre distorsionadament la realitat, sobretot quan algú està embriagat de desitjos libidinosos.
