[11/07/2022]
El biquini és una peça de roba femenina dissenyada específicament per a prendre el bany formada per dos peces independents: unes bragues i uns sostenidors. Des de fa molt de temps és del tot habitual en platges i piscines. Encara que, en la història de lèxic, quan parlem de temps, tot és relatiu. Si es compara amb la història de moltes altres veus patrimonials, este mot és un nouvingut. La primera referència que tenim d’esta paraula en valencià està documentada en un text de Joan Fuster de l’any 1954, el qual, amb la seua habitual perspicàcia, observava, a partir d’una estada a Benidorm, que s’havia trobat «a l’hora del bany […] amb estiuejants en shorts o en bikini, contrastant amb la indumentària pudorosa dels indígenes». És una apreciació discreta per al moment en què es feu.
Esta peça de roba s’havia creat només uns pocs anys abans, en 1946, pel dissenyador francés Louis Réard. La presentació a París havia suposat una autèntica bomba. I potser és el que pretenia. De fet, Bikini era el nom d’una illeta d’esculls coral·lins mig perduda en la immensitat del Pacífic, a on s’acabava de fer la primera prova amb una bomba atòmica per a avaluar la seua capacitat destructiva.
Si alguna cosa resulta evident de la història d’esta paraula, és que les percepcions sobre la impudícia de determinades vestimentes —i, en general, sobre qualsevol qüestió moral— són enormement fútils. Ara, almenys per estes terres, la presumpta immoralitat del biquini faria somriure inclús a les persones de moral més estricta.
